Epíleg

No us preocupeu pel que deixeu aquí que quan tornareu tot estarà igual, res haurà canviat, vosaltres si que haureu canviat, però el d’aquí no. Ens va dir el amic Pep abans de marxar. Com quasi sempre ell tenia raó una estranya frustració t’arriba al veure que desprès de tot el que nosaltres hem viscut a casa tot segueix igual. Es com si el mon es parés de cop i nosaltres encara no podem frenar la inèrcia. El parar, el tornar irremissiblement a la rutina diària no deixa de fer-nos una mica de por. A la tornada el mon se’ns a fet més petit i la casa més gran.

Per suposat la característica peremptòria que te cada viatge amb aquest es va fer més pronunciada i la sensació que ens faltaven dies per veure coses ens perseguia a cada lloc que visitàvem. Però en cada moment teníem clar quin era el nostre objectiu i la decisió encara que a contracor la preníem ràpidament, calia fer el viatge en 80 dies i a partir d’aquesta premissa veure tot el que pugéssim. Per suposat que no hem pogut gaudir de tota la màgia d’Istanbul, veure el immens patrimoni cultural de Pèrsia, submergir-nos en la extraordinària història de Samarcanda i Bukhara o comprendre Xina amb el contacte amb totes les seves cultures i formes de vida. Només per a Xina hauríem necessitat ja els 80 dies i segurament per a tot el viatge necessitaríem 6 mesos com a mínim.

Hem menjat de tot i hem begut de tot, hem transgredit les normes més essencial dels viatgers que diuen que no s’ha de menjar res que no estigui cuinat, ni veure res que no estigui envasat, les cotxes i autobusos que hem agafat ens feien candidats a un accident quasi segur, però no ens ha passat res, perquè al final a un viatge per molt llarg que sia no et passa el que a casa tampoc no et pot passar.

Al final les coses han sortit be, com haguéssim pogut sortir malament i segurament res hauria canviat. El muntar el viatge sobre la marxa a base de les ajudes i informacions que vas rebent tal i com vas avançant era una de les coses més interessants i ara, quan ja l’hem acabat ens ho demostra. L’objectiu d’aconseguir la fita ens va fer lluitar cada dia i el treball diari per treure el màxim d’informació en el menys temps possible també te les seves compensacions en la satisfacció pel treball fet.

Ara a casa revisant les carpetes de direccions i preparant els encàrrecs que tots ens han anat fent recordem els moments viscuts amb aquest rodamón que hem fet, moments que ja mai més podrem tornar a viure. Podrem visitar els mateixos llocs, o tornar a fer la mateixa volta, però res ja no serà igual, serà millor o pitjor o més ben dit, serà diferent, però mai les sensacions seran les mateixes.

El record forma part intrínseca del viatjar. Que seria d’un viatge sense el record dolç dels moments viscuts?. Que seria sense el record que et provoca el veure una imatge per televisió i al moment de dir: Aquí jo he estat, reviure aquell moment especial que va posar un granet de sorra al sac del coneixement i de la maduració personal.

Herrmann ens ha escrit un e-mail, ens va dir que ens explicaria la resta del viatge i s’ha portat de meravella. Ha aprofitat la parada al port de Malàisia i el pas per l’estret de Gibraltar per explicar-nos que van abandonar el port de Long Beach 13 dies desprès del previst i que per evitar retards importants havien cancel·lat les parades al ports de Yantian i Rotterdam.
Al port de San Francisco, la guarda costera va pujar a registrar el vaixell perquè tenien rumors de que portaven 2 polissons, però no van trobar res. Segurament es devien referir a nosaltres, algú ens va veure pujar a Tokio i per la pinta que fèiem devia pensar que érem immigrants il·legals i ho va denunciar. Sort que ja havíem baixat a Los Angeles. Pel risc de tifons van navegar cap al sud, prop de les illes Hawaii. A nosaltres que ens feia tanta il·lusió veure una posta de sol als mar del sud, una d’aquestes postes de sol que diuen no s’obliden en la vida.
A l’estret de Malacca van haver de prendre totes les precaucions possibles pel risc dels pirates que abunden per aquelles costes, encara que la velocitat que porta aquest vaixell el fa inaccessible als pirates. A port de Hong Kong, l’oficial no sabia si posar la bandera de Xina o la de Hong Kong, el capità va optar per posar la de Xina, si s’enfaden els de Hong Kong no serà tant fort com si ho fan els xinesos. Bona apreciació de Joaquim el capità.
Ja només quedaven dos llocs de perill més, Somàlia, on s’ha de passar almenys a 100 quilometres de la costa i el canal de Suez pel risc de guerra amb l’Iraq. Les costes de Somàlia la passem el més aïllats possible, sense usar la radio i les comunicacions i el canal de Suez amb un comboi de 29 naus protegit. I per rematar el viatge d’incidències a Suez se’n assabenten del enfonsament del Prestige a les costes gallegues que segurament els obligarà a fer la volta més gran i perdre més temps. O sia que Herrmann ha tingut un viatge distret. Llàstima d’haver deixat el vaixell tant aviat.
A l’arribada a España diu que uns quants dofins els van donar la benvinguda. Van veure fins a dofins, quina enveja que ens dona.

Zsolt ens escriu per dir-nos que el noi que vam gravar pujant sense seguretats a la columna de la plaça un dies desprès va fer el mateix pujant a l’estàtua de Maties Corvino, el rei de reis hongarès. Sembla que al xicot li agrada jugar-se la vida davant de l’expectació de la gent, els camions de bombers i els policies que el criden perquè baixi.

John, l'americà que vam trobar al vaixell xinès quan baixavem pel riu Iang-Tsè, ens envia un missatge. Ha arribat a casa sense problemes i el dia 12 va estar al casament de la seva germana a Nova York. Ens ofereix els seus serveis per si necessitem alguna cosa en el nostre viatge de costa a costa. També ens recorda que li enviem informació sobre el viatge perquè ell també el vol fer. Li trametem el nostre agraïment pel seu oferiment i, ja des de casa, li enviem una crònica del viatge i li desitgem sort per quan la faci.

Hu Xu i Peng ens han enviat un sobre amb les fotos que van fer-nos quan vam estar a wuhan. Ens agraeixen la nostra visita i es posen a la nostra disposició per si necessitem alguna informació. La filla de Peng, que estava a l'hospital amb la cama trencada, està recuperant-se ràpidament. Aquest any pròxim vindrà a estudiar francès i esperanto a París i viurà amb una família esperantista que l'acull.

Hu Xu ens diu que l'any pròxim vol venir a Europa per fer proves de futbol amb el seu fill. L'encontre entre la selecció de la Xina i la catalana ens dóna motiu de conversa i omple els missatges d'Internet d'una sana rivalitat.

A Song Ben, venedor de marbres i finestres a Shenzen li enviem informació sobre les pedreres que tenim al costat de casa que comercialitzen la pedra Cenia i de les fàbriques de ceràmica de Castellò. Ens contesta donant-nos les gràcies i ens diu que vol venir a Espanya per al maig vinent.

Als pocs dies d'arribar surt la notícia per la televisió i els diaris de la construcció a la Xina de la presa més gran del món al riu Iang-Tsé, del qual inundarà les gorges. Serà la presa i el transvasament més gran del món. Nosaltres hi varem estar!!!

PASSAPORTS
Revisem els passaports dels dos després del viatge, que curiosament tots dos caduquen l'any vinent. Entre els dos ja quasi podem dir que en deu anys hem visitat bona part del món i ja queden poques pàgines per emplenar a cada un dels llibrets. Vet ací la llista dels països visitats durant aquests deu anys: la Unió Europea, Hongria, Romania, Bulgària, Turquia, l'Iran, el Turkmenistan, l'Uzbekistan, el Kazakhstan, l'Índia, el Nepal, el Pakistan, la Xina, Tailàndia, el Japó, Xile, l'Argentina, el Perú, l'Equador, els Estats Units, el Canadà, Cuba, el Marroc, Kenya i Tanzània.

.