Els primers brins de llum entren per la finestra, la claror començar a mostrar camps de cereals ja segats. Cal no encantar-se o començarà a ploure i ja serà tard. El vagó està dormint, el silenci només es trenca per les reverberacions d’alguna gola al passar el aire o per algun buf del dormir be dels presents. Arribant a França, terra de la llibertat, igualtat i fraternitat, tot el vagó entra en una comunió de olors i de intercanvis d’alè que ratlla la perfecció.
Els nostres veïns del brik de vi dormen plàcidament, ni la llum ni el soroll del tren sembla que els podrà treure dels braços de Morfeu. No hi ha per a menys, nosaltres ja sabíem que un litre de Don Simón, pot arreglar una nit de tren i el que faci falta.
Però la ciutat de la llum ens espera. Per que li diran a Paris la ciutat de la llum?. Nosaltres hi entrem pel sud, per l’estació d’Austerlitz. Al moment que el tren baixa la marxa tots comencem a moure’ns, fins i tot els veïns, amb la cara blanca i uns ulls com a tomàquets instintivament comencen un moviment pausat estil coala. Pobres, segur que no sabien on es posaven. A la gent sembla que ens molesten les situacions que durin massa i quan anem en tren o avió, etc. tenim la necessitat de baixar ràpid.
Nosaltres anem a deixar les maletes a la consigna no es massa pràctic caminar per Paris en 25 quilos a l’esquena. El control es exhaustiu i metòdic. Manel ha de passar varies vegades per no activa la màquina que el vigila. Primer el telèfon, desprès la camera, l’altra camera, la cullera/navalla de molts usos made in Xina, fins les monedes li xiulen, decididament aquesta màquina no es amiga de una ferreteria mòbil com es ell, o es que encara no esta preparada per al euro?. Content pot estar de que no el denunciessin per venda ambulant il·legal.
Sortim a tota marxa a buscar el metro, el dia es curt i les gestions moltes. A les ciutats grans i amb aquest tipus de gestions s’ha de treballar molt per a fer poca feina. Pel camí aprofitem un lloc d’atenció al client i ens marquen les direccions que busquem, perfecte. Agafem el metro, Camps Elisis, Arc de Triomf. Per que totes les ambaixades i consolats estan sempre a zones riques?. Entrem a l’ambaixada del Turkmenistan i ens posen problemes, tot esta be però... no tenim l’assegurança de viatge. Correm a trucar al RACC perquè enviïn un fax. Sembla que ho podrem solucionar.
Correm a l’ambaixada de l’Uzbekistan que sembla prop però està prou lluny. Els mapes enganyen, o som nosaltres que ens volem enganyar. Entrem, tot està pagat però... no tenim els papers. Finalment ho podem solucionar.
Se’ns acudeix una nova idea: I si provéssim de solucionar el visat del Kazakhstan. Anem-hi?. Demanem l’ adreça, la tenim. Correm, però estava tancat, llàstima, demà serà un altre dia.
Busquem un hotel a la vora de l’estació. El dia ha estat pesat i no convé caminar molt amb la bossa a les costelles. Sortim per Paris, caminem pel barri llatí, anem a l´ile de la cité, veiem la catedral de Notre Dame, restaurada en la part frontal, la torre Eiffel, el riu Sena. O Paris, Paris, Paris la nuit, encantador com sempre. Això ja es una altra cosa. Ara ja podem anar a dormir tranquils.