Anem a l’Ambaixada del Kazakhstan per veure si podem fer el visat. És l’únic que ens falta i qui sap si en un cop de sort, el podrem obtenir avui. Com sempre, la noia ens diu que no, que per què no l'hem fet a l'Estat espanyol. Li expliquem com ha anat tot. Li ho pregunta al cap: no pot ser. Hi insistim i, després d’una nova visita al cap, accedeix a fer-nos un visat de trànsit per divendres o dilluns. Moltes mercès! Deixem els passaports i anem de pressa cap a l'hotel a buscar les maletes. Marxem cap a Londres.
París té tres estacions de tren importants, només comunicades pel metro. En general, totes les ciutats que tenen un riu que les travessa tenen problemes amb la continuïtat de les línies, com per exemple Barcelona. Nosaltres hem d’anar de l’estació d’Austerlitz a la del Nord, per poder agafar l’Eurostar que ens ha de dur a la ciutat del Big Ben. Al metro, tres romanesos canten, amb una guitarra i dos acordions, 'Volare' i la rumba de María Dolores en italià. Els donem alguna cosa i els expliquem que la rumba és nata a Barcelona. Un d’ells ens diu que era professor de matemàtiques a Romania, però que hi guanyava poc. No sabem què té a veure una cosa amb l’altra. Diu que està molt content de parlar amb nosaltres, mentre surt corrents per la porta a la recerca del vagó següent. El negoci és el negoci.
La pujada a l'Eurostar és com pujar a un avió, amb controls pertot arreu. En Manel no porta el document d'identitat i els passaports els té la noia del Kazakhstan. Ens dirigim al control de la policia amb tota la paperassa identificativa que hem trobat: carnet de conduir, targeta Visa, carnets del RACC i de la SER. El primer policia no ens deixa passar perquè diu que no són documents acceptats per les autoritats britàniques. Finalment, però, aconseguim passar i pujar al tren, on coneixem una dona argentina, Liliana Beatriz, que va a una exposició de quadres a Londres. L'ajudem a pujar les pertinences i, en canvi, esperem que ens ajudi en arribar a destinació. Travessem l'Eurotúnel en 20 minuts i arribem a Londres, on la Liliana ens fa de guia i ens demana a uns venedors de tiquets el que hem de fer per anar a Brighton.
Brighton és la platja de Londres, des que un príncep hi va fer un palau a l'estil del Taj Mahal indi. És acollidor, amb gavines i corbs. Anem a casa d'un esperantista anomenat Nigel, amb un taxi per anar més de pressa. Els taxis anglesos típics són espaiosos. La casa d'en Nigel és petita, però acollidora. La desorganització és total: al passadís, d’uns escassos 70 centímetres d’ample, s'hi acumulen taulons de fusta, una bicicleta, un estenedor, una pantalla d’ordinador, un paraxocs de cotxe... L’entrada amb la bossa és complicada i tal com vas passant sents com les coses van caient rere teu, com fitxes de dòmino. En Nigel sembla un bon noi, hi estarem bé.