Ens movem a primera hora del matí. Fa bon dia a Brighton. Pugem per Trafalgar Street de cara a l’estació de tren. Aquí les grans coses s’anomenen Trafalgar o Waterloo, són els recordatoris de les victòries dels illencs contra els prepotents espanyols i francesos del continent. Travessem Trafalgar Court, un carrer petit sense sortida. És clar, nosaltres anem pel llarg i aquest és el curt. Esmorzem a la vora de l’estació. Per 2,85 lliures podem menjar el que deu ser una selecció de la millor cuina anglesa: bacó, ou ferrat, salsitxa, fesols i un tomàquet obert per la meitat.
Arribem a Londres amb tren i ens encaminem a l'agència de viatges, on ens parlen d’alguns vaixells que podrem agafar en la nostra ruta: un sembla que ens pot servir per travessar el Pacífic. Estem de sort. Anem més contents cap al Reform Club, on ens diuen que si hi passem l'endemà hi haurà un noi que parla l'esperanto, en Willy. Així ho farem. Baixem per Saint James Park, a buscar la boca del metro. De camí, passem pel Big Ben, el Parlament i la catedral de Westminster.
La tornada a Brighton és tard. Passegem pels carrers foscos i solitaris. Fem un exercici de voyeurisme innocent i anem repassant el que passa a cada casa: una noia llegint un llibre estirada al sofà, una bicicleta al menjador, una família sencera mirant la tele... A Londres les cases no tenen intimitat, els anglosaxons no tenen persianes i això els fa perdre molts punts en el rànquing de la modernitat. La persiana és un invent llatí, és la creativitat de la Mediterrània contra el pensament saxó. La persiana regula la intensitat de llum i la intimitat de les llars, i permet vigilar el veïnat sense ésser vist. Mai unes quantes fustes lligades i dissimulades a la paret havien servit per a tant. Sens dubte, és un dels grans invents de la humanitat, mai prou valorat.