Com cada matí ens desperten les gavines amb veus sorolloses i metàl·liques. Aquí, a Brigthon, no hi ha cap casa que no tingui una gavina a la teulada. Són grosses, imponents. A primera hora truquem a l’Ambaixada dels Estats Units a Madrid per veure si podem arreglar alguna cosa. La senyora Ana ens atén i ja d’entrada ens demana el número de la Visa per carregar-nos el cost de la gestió. Ens posa traves per a tot i al final, després de plorar-li, diu que si volem ens gestionarà una cita per dimarts al matí, per tenir el visat durant el cap de setmana. També diu que podem mirar en alguna ambaixada d'altres països, però que veu quasi impossible que ens el donin. Valorem totes les possibilitats i decidim tirar endavant amb el que tenim i arriscar-nos per veure què passa. Segurament no podrem fer la volta al món tal com estava previst, però també serà per un petit problema no previsible en sortir de casa.
Abans d'agafar el tren, al bar del costat de l’estació, fem l’esmorzar de cada dia: bacó, ous, salsitxa i fesols, tot regat amb un bon cafè amb llet de la casa. Arribem a Londres i agafem la línia que ens ha de portar a Baker Street, per anar seguint York Street avall fins a l’agència de viatges que ens ha d'acabar de solucionar tots els documents. Ja ho tenim tot, ens fem una foto amb l'Eva Masna, la noia que ens arreglat els papers, i ens desitja bon viatge. I és que ella ja acabat la feina, ara ens toca a nostraltres.
L'Eva és una noia d'uns 25 anys, primeta, de cara allargada i dents cap enfora que li donen als llavis una certa concavitat. Sembla més una nois francesa que no pas anglesa. Li ho preguntem i ens confirma que prové d'Eslovàquia. Ara ho entenem tot.
A les 4 hem quedat amb en Willy, per parlar del Reform Club. Hi anem de pressa, ara que el tenim a punt no convé fer tard. Passem davant club, on en Willy, empolainat amb el pesant vestit de conserge, dissimuladament ens marca amb la mà els 4 dits. És el senyal: al cap no li agrada que els turistes maregin el personal preguntant per un tal Phillias Fogg i ell té un contracte temporal. A les 4.15 arriba i ens explica tot el que cal saber sobre el Reform Club i les apostes que hi fan els viatjants abans de fer la volta al món.
Realment és molt interessant. En Willy és del Barça i creu que aquest any sí: amb Van Gal i Riquelme, guanyarem la lliga.
Pugem per Picadilly, la gent s’amuntega asseguda al voltant de la plaça. Són les 6 de la tarda, fa calor i és l'hora de descans del turista. Veiem el senyal del Soho i decidim visitar China Town. Ens servirà per aclimatar-nos a la Xina que potser trobarem.
Cansats, decidim tornar a casa. Al metro, llegim el 'Times': els laboristes debaten si ajudaran Bush en la guerra contra l'Iraq; busquen les noies desaparegudes; Fox suspèn un viatge als Estats Units per protestar contra la pena de mort, i la cadernera i l’estornell han entrat dins la llista d'espècies amenaçades...
Mengem alguna cosa i tornem a casa. Són les deu del vespre i ja trobem gent una mica passada de voltes. Aquí la gent tot ho fa d'hora. Al pub Lion de la cantonada està sonant el 'My way' de Frank Sinatra. Frank Sinatra desafina, 'karaoke I supose'. Nosaltres hem de fer el camí a la nostra manera, si les circumstàncies i l’ambaixada americana ens ho permeten.