Avui visitem el Museu Metropolità d’Art, on havien de fer una exposició d’art mongol anomenada 'El llegat de Guengis Khan' i que provoca el nostre interès perquè acabem de passar per tota aquella zona. Malauradament, no la faran fins a la fi del mes i ens haurem d'acontentar a visitar la fabulosa col·lecció d’art de tot el món que s'hi exposa. Nova York és la ciutat dels museus. Un país sense gaire història antiga pròpia, tret de la dels indis que sempre s’ha volgut obviar, ha anat fent els seus museus a còpia de gastar dòlars. A la primeria de segle la ciutat ja era una de les més riques del món i això va donar peu a aquestes aportacions milionàries en cultura.
Ens desplacem pels boscos de gratacels, pels forats foscos d’un metro mig abandonat, ens movem entre la multicultura ètnica de la ciutat. Federido García Lorca va acabar angoixat pel poc contacte que hi havia a la ciutat amb la natura i horroritzat amb la civilització mecànica: si el poeta hi anés avui, segurament no el sorprendria tant, perquè ja estaria acostumat a aquestes coses.
Amb en Jim Medrano trobem el nostre contacte esperantista a la gran poma. És fill d’una nord-americana i d'un xinès, però el seu pare actual és filipí, que és qui li va donar el cognom d’origen hispànic que té. Amb els tres o quatre ordinadors en tenim de sobra per poder enviar algunes cròniques que portem fetes. Aquí ens trobem també amb en Thomas Eccardt, que parla l’esperanto i també el català: el va aprendre en un curs que van fer a la ciutat. Ara quasi sap més coses de la història de Catalunya i el català que nosaltres. Els deixem per anar cap al Downtown a veure China Town, la zona zero i el pont de Brooklyn.
En aquestes ciutats americanes tothom està molt triat i ara, quan entrem a China Town, tot el personal és xinès, malgrat viure a la mateixa ciutat. És com si hi hagués una frontera invisible que els impedís passar a altres llocs. És veritat que es poden veure alguns xinesos o negres al centre de la ciutat, però pocs. Com també són pocs els blancs o negres que podem veure aquí. Als EUA, els colors no es mesclen i no es destenyeixen i sembla que encara estigui vigent el manament de la reina d’Anglaterra que prohibia expressament l’aparellament entre els europeus i els indis. A Cuba diuen que els espanyols van portar a l’illa tres coses bones: l' espardenya que no és sabata ni sandàlia, la boina que no és gorra ni barret, i els mulats que no són negres ni blancs. Amb aquest costum de no mesclar colors es perden l'oportunitat de fer una societat realment compacta i de gaudir de la bellesa del mestissatge.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.