La Maria Cinta és una dona baixa, prima, amb els cabells una mica curts i amb ulleres. És molt activa i organitzada, i té un sistema de vida ordenat i metòdic en què no manquen les passejades diàries del matí i de la nit. Té 67 anys, però sembla que en tingui molts menys. És com una de les 'Chicas de Oro' que feien a la televisió, grans però joves, i que fan les coses sense pensar en l'edat i sí en les ganes que hi ha de fer-les. Forma part d’aquesta espècie en procés d’extinció als Estats Units dels que encara fumen i que, a còpia de publicitat i prohibicions, s’estan eliminant. És el tipus de dona que es preocupa prou pels hostes, però sense excessos. La seva filla viu a Boston, o sia a l’altra part de país, i així compleix el prototip de família nord-americana.
La Maria Cinta és d’aquells joves dels anys seixanta que obrien un dia la finestra i somniaven menjar-se el món. Ella se’l va menjar i amb autoestop, motxilla i pocs diners va voltar mig Europa i l'Àsia. És de la generació de l’utòpic, dels que al 68, a París, aixecaven les llambordes per trobar la platja. Era la representació que tot era possible. Es va sedentaritzar a Los Angeles quan va trobar el que va ser el seu marit. Un altre va crear internet o alguns van passar a defensar el medi ambient, i ara són ministres d’alguna cosa.
Avui hem d’aclarir el transport per moure’ns per aquest país i anar a visitar la ciutat de la fama i del glamur. La ciutat que hem vist en molts films i que a tots ens sona d'alguna cosa. És dissabte i Sunset Boulevard està tranquil. A una banda i a l’altra hi ha les cases de la gent rica i de les quals sols podem veure les parets exteriors. S'hi fan excursions per veure les cases dels famosos o, millor dit, per veure una paret alta darrere la qual se suposa que hi ha la casa d’un famós. Anem a la plaça Olvera que, situada prop de l'estació de tren, és el nucli de la ciutat antiga. És la zona mexicana de sempre i té un carrer amb tendes, restaurants i a la plaça s'hi fan balls tradicional indis i altres festes. Aquí, els anglosaxons hi van de turistes, encara que visquin a un quilòmetre. Per ells és un altre món.
L’atenció a l’estació de tren és molt bona i podem solucionar el transport ràpidament. Ho farem tot amb tren. Sorprèn veure una estació tan maca i arreglada... completament buida. Aquí ningú agafa el tren, sols els que no poden viatjar d’altra manera, com nosaltres.
La Maria Cinta ens avisa que Hollywood és on ella passa més vergonya cada vegada que hi porta algú. La primera impressió va seguida d’una pregunta: 'Això és Hollywood?'. Sense famosos, sense teatres, sense oficines d’empreses de cinema, sense gratacels... sols les estrelles a les voreres fan pensar que això pot ser el que veiem per la televisió. Els americans canvien de barri més de pressa que els usbecs donen un nom nou a una plaça. No tenen arrels enlloc i n'hi ha prou que a un lloc hi vagi gent no gaire presentable perquè caigui en desgràcia ràpidament. Avui Hollywood Boulevard és un carrer decadent ple de tendes de samarretes barates, amb teatres vells que ja no estrenen les pel·lícules, sectes religioses ben anunciades i els estels de les voreres. Quina decepció, el glamur de Hollywood és un miratge que ens fan veure per televisió. Ens sentim com uns nens que s'acaben d’assabentar que els reis mags són els pares!
Avui per sopar beurem cervesa. Sembla que cal gaudir-la perquè no en beurem gaire més. En molts estats està prohibit l’alcohol i en d’altres, els impostos als bars són tan elevats per vendre’l que 'de facto' també està prohibit.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.