El sol entra per la finestra, el dia es desperta tranquil com si no hagués passat res, només les fulles dels arbres, paraigües trencats arreu i una piscina inflable al mig del carrer ens donen una idea de la força de la tempesta d’ahir. Comprem el diari i ens assabentem que la tempesta era en realitat el tifó Higos, que sembla que ahir va passar per aquí. La veritat és que no havíem vist mai un tifó, però la tempesta potser va ser de les mes fortes que hàgim vist mai. Aquí sembla que no hi donen gaire importància... suposem que ja hi deuen estar acostumats.
Avui és el dia de la sortida del vaixell i encara no tenim ni bitllets ni res, només el fax que ahir a la tarda ens van enviar per confirmar-nos el dia i l’hora de sortida. Avui és el dia més important del viatge: si surten totes les coses bé i podem agafar el vaixell, l'aposta encara estarà viva; si avui no podem agafar-lo, gairebé podrem dir que ja hem fracassat en el nostre intent de fer la volta al món en 80 dies sense avions.
A les vuit del mató, tal com havíem quedat, esperem a l’oficina de la companyia. El tifó Higos ha fet endarrerir el vaixell i en lloc de les vuit, l’embarcament serà a les dotze. Fem un tomb per la gran illa artificial on, a més de grans edificis de comunicacions, de TV i nombroses zones d’esbarjo, hi ha moltes companyies de contenidors. Avui segurament perdrem un altre dia a Tòquio sense veure'n res i ja en seran dos. És el preu que hem de pagar per poder continuar el viatge. L’illa és similar al Maremàgnum de Barcelona, però molt més gran, i es pot visitar amb molta tranquil·litat. El dia és fantàstic i les possibilitats de fer fotos, extenses. Encara salvarem mig dia! Diversos restaurants de menjar ràpid americà ens obliguen, a manca d’altres opcions, a provar abans d’hora el menjar brossa ianqui. Un parell de segells a l’oficina d’immigració i de duana, a la qual arribem amb un cotxe, són els únics tràmits per sortir del país. Tornem a pujar al cotxe i anem al vaixell amb total impunitat i amb el segell de sortida del país: no ho entenem.
El Hanjin Vienna ja és al port i comença a carregar i descarregar contenidors. La primera sensació que et fa quan el veus és que no pot ser que suri al mar i no bolqui, perquè té molta part de càrrega elevada i molt poca dins de l’aigua. La quantitat de contenidors que porta impressiona i el pont de comandament, també. Ens ensenyen la nostra cambra, gran, espaiosa, nova, neta, amb vista a la proa, quasi perfecta. Després de dinar, el segon oficial ens ensenya tot el vaixell i ens assabenta de les mesures de seguretat en cas d’alarma. La sala de sauna, el gimnàs i la piscina són prou bones, i sobta veure tots els aparells de gimnàstica a terra, que donen una idea de com devien estar les persones que hi viatjaven. El tifó no va passar de bades. Al final de l’ensinistrament pronuncia les paraules clau que nosaltres volíem escoltar:
-Podeu anar pertot el vaixell, davant, darrera, al pont, quan vulgueu, sols heu de tenir en compte de no passar per les zones de treball quan es treballa i no anar pels passadissos laterals si hi ha una tempesta.
Això sí que ens agrada. És com a un nen que li porten un vaixell els Reis. Tenim 12.000 metres de buc per a nosaltres sols, sense problemes de gent, de masses, de no poder anar a un lloc perquè està prohibit, de no conèixer el capità ni molta tripulació. Aquí menjarem amb els comandaments, hi parlarem, hi conviurem. Nosaltres que estàvem disposats a tot per aconseguir un vaixell (netejar lavabos, treure brossa, el que fos), finalment n’hem trobat un que ens permet viatjar com en un creuer, però amb tota l’autenticitat i tranquil·litat que es puguin desitjar.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.