Avui acabem de rematar algunes gestions per pujar al vaixell a Tòquio. Si això surt bé ja tindrem mitja volta a la butxaca i solament caldrà que no hi hagi problemes propis del mar obert com tronades, tifons, etc. que l’impedeixin sortir o anar a la velocitat adequada i es retardi gaire.
Truquem a en Jiang Xiaofeng perquè ens ajudi a visitar més de pressa la ciutat i, alhora, perquè ens faci de guia per poder explicar alguna cosa que no surti als llibres... Molt amablement ens diu que en un moment ve a l’hotel a buscar-nos. És una dona d'uns 60 anys, però que no els aparenta: els xinesos ens enganyen molt pel que fa a l'edat i moltes vegades els posem menys anys dels que realment tenen. Visitem el centre i comencem per la torre de comunicacions, construïda per ser el símbol de la ciutat i per a usos de comunicacions. Xangai, com a bona ciutat turística que vol ser al sud-est de la Xina, va agafant les pautes que ja funcionen en altres llocs: un símbol per a la ciutat. Com els nord-americans, busquen que els edificis que es fan siguin més que alguna cosa: el més alt del món o d’Àsia. A la vora de la torre, un gran aquari ens fa semblar que som al Maremàgnum de Barcelona. La torre és com totes les torres, excepte que té un restaurant giratori al pis més alt. Però el que és absolutament bo de veure és un museu d’història que hi ha als dos pisos de sota, on es recreen amb molt de realisme escenes del Xangai del segle XX: els carrers, els cotxes, els sons, els europeus amb vestit blanc, les olors i les figures de cera... És un dels museus que val la pena de visitar perquè no cansa gens!
A la nit anem a una reunió d’esperantistes que es fa en una casa particular i contactem amb el Xangai pobre i la Xina de la misèria. Sembla mentida com es pot passar en 200 metres de l’opulència dels hotels i els grans cartells lluminosos a la misèria més absoluta. El barri és de carrers estrets, sense llum, amb cases d’una planta i d’uns 20 metres quadrats on viu tota la família. És la imatge de la Xina actual de les dues economies, la capitalista i la comunista, encara que sembla que solament n'hi ha una. La Xina de les grans diferències, dels que tenen molta cosa i dels que no tenen res, de l’hotel de 30 pisos al costat de les casetes sense serveis, de l’amuntegament de gent en molt pocs metres quadrats.
Li diem a Jiang Xiaofeng que a Xangai veiem alguna gent grassa i que al nord no hi havíem vist ningú. Ens pensàvem que tots els xinesos eren magres!
-Doncs espereu-vos! Ara tots els nens són grassos perquè solament mengen carn i no els agrada la verdura.
Adéu! La cuina tradicional més variada i important del món està en perill perquè es basa en verdures i als nens no els agraden. La longevitat xinesa a base de cuina equilibrada perilla. Aquí tot està en perill . . . i és un perill.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.