En Hu Xu és un xinès que es considera ric. Va fer diners ràpid en uns cinc anys. Diu que es va fer molt ric i que, després, també en va perdre molts. Però encara li’n queden. Ven roba i porta l'oficina de l’esperanto provincial amb una secretària que l’ajuda. Diu que amb els diners que té podria comprar una casa per a la família. Ara, però, viu a cals pares, perquè prefereix invertir els calés en el manteniment de l’oficina i ajudar, així, la seva altra gran família: la de l’esperanto. Té un fill. Fins ara, tots els xinesos que hem conegut compleixen la norma oficial de tenir-ne sols un. El seu estudia en un internat especialitzat en futbol. Diu que és alt, juga de davanter centre i és molt bo perquè pensa molt de pressa. Ens ensenya revistes de futbol on es parla especialment de la lliga espanyola.
La dona d'en Hu ens ha rentat la roba, ens va preparar el llit i al matí ens dóna un got de llet fresca que ens va de meravella... després d’un mes sense tastar-la. Avui és un dia en què no podrem fer gaire feina. Hem d’agafar un tren a la tarda per anar a Xangai i saltar, després, cap al Japó de pressa per no perdre l'única possibilitat que tenim de guanyar el viatge. Hem tingut sort amb trobar un vaixell i ara convé arribar a Xangai per confirmar-ho tot.
Ens acostem a l’oficina provincial i aprofitem per passar tot que el que podem passar per e-mail, perquè un ordinador privat no es troba cada dia a la Xina. Des d’aquí, en Hu posa en marxa la compra dels bitllets i serà la seva secretària qui anirà a buscar-los per nosaltres. L’ajuda és inestimable!
Aprofitem per fer unes voltes per la ciutat i dinar. Aquí, al sud, no els agrada perdre's cap menjada. Ens reunim amb en Zhang Danchen, un professor de llengües a la universitat que va aprendre l'esperanto als anys 50. És el més veterà de tots i va ser a partir d’ell i de la seva tasca a la universitat que, posteriorment, va sortir l'important grup d'esperantistes que hi ha aquí. En Peng Zhengming acaba d’arribar d’Europa. A Barcelona es va estar a casa d'en Llibert Puig a Sabadell (un bon amic nostre) i va fer una xerrada al Centre Unesco sobre la llengua xinesa. Ve carregat de papers i ens ensenya fotografies de la Sagrada Família, fullets de Catalunya i informacions vàries sobre el país. Parlem del pa amb tomàquet, de les festes per la celebració dels jocs olímpics i ens explica coses que nosaltres, en el profund aïllament del viatge, ja no coneixem:
-Vaig ser a Sabadell, on feien les celebracions pels deu anys dels Jocs Olímpics. Hi havia l’alcalde de Barcelona i el president de Catalunya. Aquest home és bo perquè llegeix amb els ulls tancats.
Nosaltres riem, perquè ja ho hem vist moltes vegades.
-Quan era a Barcelona va passar en Ronaldo, que anava cap a Madrid. Ara jugarà amb el Reial Madrid.
Impossible, no ens ho creiem!
La rapidesa del nostre viatge no ens permet passar més temps xerrant. Anem de pressa a veure la filla d'en Peng, que és a l’hospital perquè l’han operada d’una cama. A l’entrada, un nen plora i estira nerviós la mà de la mare. Ella se’l mira enrabiada i li deixa anar un parell de mastegots al cul, mentre en una sèrie de sons monosil·làbics segur que li diu:
-Ara ploraràs amb raó.
També era un costum de les nostres terres, ara en desús i que espavilava molt el personal...
La visita a la casa museu de l’esperanto, al costat d’un meravellós llac i d’un cementiri, és la darrera cosa que fem abans d’agafar el tren que ens ha de dur a la darrera destinació de l’Àsia continental. Ens veiem a Xangai. Adéu!.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.