A les 7.00, els cops dels paletes als edificis del voltant ens desperten. Avui és diumenge, però els paletes treballen i també ho feien ahir fins a les 10 del vespre. És el boom de la construcció a la Xina, com ho va ser al seu moment al Japó, a Taiwan, a Singapur i a Corea del Sud. Grans construccions amb piscina s’ofereixen al costat de petites cases amb teulats d'uralita i carrers abandonats en ple centre de la ciutat. La carrera és oberta. Es tracta de fer la màxima quantitat de construccions possibles, en poc lloc, al centre i tan ràpidament que no doni temps als ajuntaments de crear els serveis. És la millor manera de crear ciutats insofribles i amb un futur incert. Ens allotgem en un hotel que és al centre de tota aquesta febrada constructora: ja veiem que durarà menys que un dolent a la pantalla d’un cafè d’internet...
Avui l’esmorzar és també nou: una mena de xurros amb llet de soja i sucre. En Jiang sempre ens porta a llocs molt barats i sempre ens hem de barallar amb ell per poder pagar. Juntament amb ell, en Cheng i la Ling anem a l’altre parc de la ciutat on hi ha una gran pagoda dalt de tot. Ens hi espera en Wang amb la seva filla i dues amigues més. A la Xina som els elements estranys, els europeus que cal veure, tocar i lluir.
Visitem el parc fins a dalt de tot, fem bromes i riem de tot. Una gran estàtua de Confuci a l’entrada ens fa pensar en alguna frase coneguda del gran filòsof que ens pugui aixoplugar de la derrota si no aconseguim fer el viatge. Alguna cosa com que l’important no és la meta, si no la manera com fas el viatge o que no t’amoïnis pel que no has aconseguit, gaudeix de l’experiència que t’ha donat l’intenta-ho. Esperem que cap de les frases ens faci falta perquè d’una manera o d'una altra guanyem l'aposta.
La filla d'en Wang ens compra uns penjolls de la sort budistes perquè ens ajudin en el viatge. A l’hora de dinar fem unes partides de 'morra' amb en Wang i sa filla. Aquí la 'morra' és quasi un l'esport nacional.
A les 5.11, una forta sotragada és el senyal de sortida del tren que ens ha de portar a Xi’an. Avui hem reservat llitera amb temps i sembla que cap imponderable ens impedirà gaudir d’una nit com cal. El paisatge ja canvia i per les dues ribes del riu Groc es cultiven verdures, panís i gira-sols, cosa que dóna a tot el recorregut una verdor que no vèiem des de Romania. Per fer una comparació amb les nostres terres, podem dir que hem passat del paisatge dels Monegros al del Baix Aragó. Tot és terra i sorra, sense pedres i l'aigua es va emportant la terra que després, en entrar al riu Groc, li dóna el color característic. Els grans torrents i regalls van donar formes capricioses als bancals que a voltes queden penjats sobre el tall de terra. Les formes de rodones, de vuit, de serp, etc., combinades amb els diferents colors que tenen els cultius i l'arribada de la nit, formen una visió de contingut admirable.
La llitera és còmoda i els veïns sopen gambes. L’home les agafa per la cua i se les menja senceres i sense pelar. Ens agrada l’aspecte pràctic de l'alimentació xinesa: aporta calci al cos i, alhora, s’estalvia una feinada.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.