Després d’un esmorzar a base de truita amb ceva, ous remenats i te amb llet al Jhon Cafe, ens disposem a agafar el bus que ens ha de portar a les coves de Mogao. Cal arribar-hi prompte per no topar amb el gros de la turistada. Aquest bar ja és com casa nostra: hi mengem, hi organitzem els viatges i consultem les coses que necessitem. Llàstima que no tingui hotel.
Les coves no es poden visitar sense guia i nosaltres ens alineem amb una excursió de Singapur en què tothom fa cara de ser de casa bona. Les dones amb els cabells pintats de negre fosc, pantalons, brusa, jersei sense mànigues i barrets horribles que semblen robats dels vestuaris de Mari Poppins. Els homes van amb pantalons pinçats, polos de marca, gorra o barret de tela, i sabates o sabatilles també de marca. Per la cara que fan, algunes fortunes del món potser passen per les seves mans.
Alguns comencen a treure’s caretes de tela de la butxaca i a tapar-se la boca i el nas enganxant-se-les a les orelles. No veiem cap raó aparent per recórrer a la mesura de protecció, no hi ha pol·lució, no hi ha pols... potser la nostra olor? Segurament estan obsessionats per la contaminació i les al·lèrgies. L’estrès i la pol·lució de Singapur els deuen haver destrossat el sistema immunologic i ara ja no poden viure sense la careta.
Mentre esperem per entrar a alguna cova, anem mirant les diferències de vestir del personal. Els xinesos, quan surten de viatge, sembla que van a un casament: els homes ben mudats i les dones sempre amb pantalons elegants. Els australians, alts i barbuts, amb vestits color de terra i barrets de Cocodril Dundee; les australianes, amb els pèls llargs, blancs, grasses, pantalons amples. Els francesos amb texans i camisa a quadres; les franceses, per la seva banda, van totes vestides com les seves filles, com si tinguessin 18 anys.
Un desert a la rodalia de Dunhuan és la nostra visita de la tarda. Sembla mentida com les dunes no es mengen unes 3 ha de terra que encara queden al fons d’una vall envoltada de grans muntanyes de sorra. Hi ha de tot per als turistes que, tal com van caminant i practicant activitats, van fent baixar més l’arena. Pel que es veu, segurament d’aquí a un temps o no hi haurà turistes, o ja no hi haurà oasi.
Dunhuan és una ciutat prou tranquil·la a la nit. No és Buhara ni Samarcanda, però és un descans comparat amb altres ciutats que hem visitat. Anem a veure el mercat de nit, on comprem unes quantes monedes que segurament deuen ser imitacions. Ens adonem de la poca traça que tenen encara els xinesos a l'hora de regatejar. Haurien de fer-los cursets els turcs o els iranians.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.