La grisor està cobrint Almati, el dia està ennuvolat i segurament no tardarà a ploure. Avui apareix per primer cop en tot el viatge aquest fenomen tan molest per als turistes com és la pluja. Si plou no es poden visitar les coses a gust, no es poden fer fotos bones, no trobes taxis i et mulles allà on vas. Probablement és el que més odien els turistes. Els molesta tant com l’agraeixen els pagesos que la necessiten.
Avui no podem fer gran cosa i hem decidit que visitarem el mont Medeu, una muntanya situada sobre Almati i amb barranc i neu inclosos. Està situat a uns 20 quilòmetres de la ciutat i a 1.700 metres d’altura. A la part superior hi ha un gran pavelló descobert per a esports d’hivern, construït a l’estil soviètic i dedicat a practicar el patinatge sobre gel. Una obra faraònica que, coses del destí, moltes vegades no pot funcionar perquè no van les grans màquines necessàries per glaçar-hi l’aigua.
En uns quants minuts el pavelló desapareix. Una esponjosa boira l’acaba de cobrir juntament amb la resta de la muntanya i les nostres possibilitats de salvar el dia. El coreà que porta el taxi fa cara de feliç i content perquè havia negociat un viatge llarg i ara serà curt... amb els mateixos diners.
Almati és una ciutat molt cosmopolita, on conviuen sense problemes kazakhs, russos, uigurs, alemanys, txetxens, usbecs, kirguisos, grecs, coreans i xinesos. Amb ells, religions importants com l’islam, el catolicisme i l’ortodòxia fan les seves celebracions sense cap mena d’interferència amb les altres. Un bon exemple de convivència.
Avui, com que no podem fer res mes, la Dina ens porta a fer visites socials. Primer el pare de l’església ortodoxa de Sant Nicolau, amb les seves barbes, la seva indumentària negra i la seva gran creu penjada al pit, ens dóna la benvinguda i ens explica coses sobre l’església més important d’Almati. Després anem a una reunió d’un grup de persones de diferents àmbits: periodistes, cantants per fomentar la cultura entre els joves i evitar el consum de drogues... Una cantant molt famosa, segons sembla, com a benvinguda ens canta una peça d’una sarsuela que no coneixem. Sembla mentida com dos reconeguts especialistes en sarsuela com nosaltres no siguem capaços de reconèixer-la... Parlem sobre l’esperanto i els avantatges en el món actual i no ens fan gaire cas. A poc a poc comencen a fer la reunió. La Dina ens ho va traduint en veu baixa a l’esperanto. Volen fer unes tendes de feltre al costat del llac per meditar i trobar la felicitat. El sermó no ens acaba d’agradar i les cares tampoc. Fugim amb la cua entre cames. Un txetxè ha portat formatge de casa i pa similar al català, un pare ortodox que parla esperanto i la Dina són els nostres companys de sopar d’aquesta nit. Cadascú beneeix la taula a la seva manera. Ens cruspim el pa de casa i el formatge amb les explicacions del txetxè sobre el seu país i les aventures amb un amic seu que s'assembla molt... a Bin Laden. Però això seran històries per a més endavant.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.