Avui sortirem tard: hem d’esperar l'Eugeni, que és un home molt enfeinat. Està jubilat i per arreglar una mica la paga de 12 dòlars mensuals té un parell d’hortets que ha anat fent dins el terreny municipal. Abans de sortir, ha de donar de menjar a les gallines, al gos i a uns galls dindi. Avui sols hem de fer dues gestions: canviar diners i buscar transport per anar al Kazakhstan. És poc, vist des de la perspectiva d’Europa, però molt veient com funciona aquest país on sembla que la no-informació i la desinformació es promouen per fomentar les petites màfies que hi ha a cada mercat. Avui, per canviar legalment uns xecs de viatge, hem hagut de voltar tres o quatre bancs i al final hem estat mitja hora al Banc Nacional de l’Usbequistan, mentre que al mercat negre pots canviar dòlars a qualsevol cantonada. Les estacions de bus i de tren no contesten al telèfon, i si hi vas no hi ha informació, però sí que et vénen taxistes per oferir-te els seus serveis que al final has d’acceptar perquè no hi ha res més.
El Kazakhstan és l’únic país de la nostra ruta que el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol no recomana de visitar. Diuen que hi ha contraban, integrisme, delinqüència i grans índexs de radioactivitat a causa de les proves nuclears soviètiques al desert. Hi arribem amb taxi i trobem uns controls de frontera de qualitat, amb un personal correcte, atent i treballador, amb màquines per revisar les maletes i sensació que les coses es volen fer bé. Una gran fotografia del president Nasarvàiev somrient, donant-nos la benvinguda, amb cos de camisa i una flor a les mans, acaben de completar el gran nivell de les instal·lacions. A l’arribada ja se’ns enganxa un passador de torn, que per 15 dòlars ens proporcionarà un autobús Mercedes amb aire condicionat fins a Almati. Per travessar les fronteres val la pena agafar un element d’aquests, perquè es preocupen de tot i t’agiliten molt les gestions. Després, quan arribem a l’autobús, per una sèrie de sumes i restes els 30 dòlars s’han convertit en 80. Ho deixem per 45: està content perquè ens ha enganyat i nosaltres ens hem deixat prendre el pèl a canvi de tenir un guia per passar la frontera.
Com sempre sol passar, l’autobús sols té de Mercedes l’estrella del frontal enganxada amb una mica de cola d'impacte. L’aire condicionat és l'aire del carrer amb la velocitat del bus: si es para i fa sol, l’aire és calent; si corre i no fa sol, surt fresc. Aire condicionat, ja ho diu la paraula. Des de l’autobús es poden comptar les costelles de les vaques que pasturen al camp: deu ser mala època. Nosaltres hem passat la frontera i de moment no ens falta res. Bé, en Manel té l’intestí fluix, suposem que per una aigua en dubtós estat que hem begut a Taixquent.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.