2 de SETEMBRE. A 66 dies de l'arribada.

Samarcanda

A primera hora del matí visitem el Museu de la Pau i Solidaritat. En Vladímir ens ve a buscar amb la seva bicicleta i hi anem caminant. En Vladímir és físic i ha dedicat bona part de la vida a l’estudi de les malalties tropicals. Ara està jubilat.

Samarcanda ens agrada, és una ciutat tranquil·la i senzilla de visitar com Buhara. La gent és amable, no hi ha gaires cotxes ni turistes. Les coses van prou bé. En general, l’Usbequistan ens fa el pes. L'Anatoli és el director del museu: ell i en Vladímir parlen l'esperanto perfectament des de fa molt de temps. Ens ensenya pas a pas cada exposició, ràpidament perquè sap que no tenim gaire temps. En una sala d’uns 150 metres quadrats l'Anatoli hi reuneix obres d’art, activitats, llibres i xapes de totes les parts del món que tenen com a denominador comú la pau. Destaquen, entre moltes altres, les restes de la bomba atòmica, les barbaritats que van fer Hitler i Stalin, el passaport per a ciutadans del món i un gran mural fet per un artista xinès amb 2.000 coloms de la pau. També té una secció especial per a l’esperanto com a llengua universal dels humans. Al fons hi té una petita oficina on s’acumulen llibres que escriptors famosos han anat dedicant al museu. L'Anatoli ens fa alguns regals com a visitants especials que diu que som, i ens parla del seu projecte de nou local on poder encabir totes les obres que ara no pot mostrar i una secció especial per a autògrafs que personalitats del món li han enviat de suport. Entre les més de 1.000, se'n poden destacar la de Federico Mayor Zaragoza, Felipe González, Severiano Ballesteros, Claudia Schifer i Mike Jagger. Podem dir que els personatges més representatius de la política, cultura, art i espectacles han enviat una foto dedicada al museu.

Són les 12 del migdia i encara no hem esmorzat: un plat de 'palavo' ens ajudarà a passar el matí. El 'palavo', una espècie de paella, és el menjar nacional de l’Usbequistan. Avui visitarem totes les grans obres de Tamerlà i els descendents: mesquites, madrasses i mausoleus s’alcen imponents sobre les petites cases que formen la ciutat. Aquí, a diferència de Buhara, les construccions (a part els monuments) es van enderrocar per fer-hi jardins i carrers. Tot i això, s'agraeix que no hi fessin edificis alts als voltants.

Avui a la nit dormim a l’Hotel Aziza. Les tarifes són de 3 dòlars per sopar i 10 per dormir amb esmorzar inclòs. És un hotel confortable amb un pati hort central i les cambres al voltant. El sopar el fem al carrer, amb els dos Vladímirs que ens han acompanyat i un noi alemany que també és hoste de l’hotel. Un vinet blanc usbec de molt bona qualitat ens alegra la nit. Mengem com a casa, xerrem i gaudim de la tranquil·litat de la nit de Samarcanda.