A les 8.00 vam quedar per esmorzar i a les 7.30 ja està la taula parada amb la panera de fruita, els plats i les tasses de te. El menjar és abundant i ens porten almenys deu tipus diferents de formatges i melmelades. Especialment cal destacar les de figa trinxada i sencera. A uns veïns japonesos que tenim els demanem si saben com es va a Pequín o Shangai al Japó. Ens donen la informació, però ens asseguren que són tres dies de viatge amb vaixell i que sols en surt un cada setmana. Això ens pot fer retardar molt el viatge i, probablement, no trobarem cap vaixell a Tòquio per arribar a temps a Los Angeles. Aquest viatge primer semblava difícil: ara es veu impossible.
Buhara era una ciutat important en la ruta de la seda. Per aquí passaven la majoria de caravanes que es dirigien a la Xina. Aquí paraven, descansaven, intercanviaven objectes, compraven, venien i pregaven. D’això, en són una prova els caravaners que hi ha, les mesquites i les madrasses. En dues parts de la ciutat hi ha cruïlles de carrers coberts: són les diferents opcions de la ruta. Estan cobertes perquè al mateix temps que indiquen l’encreuament, serveixen per fer intercanvis comercials. Tot el conjunt conserva l’arquitectura i l’harmonia de fa 500 anys. Afortunadament, Buhara no està contaminada per construccions modernes... ni se n’han destrossat les velles. Les noves, a més, es fan a l’estil antic. Aquí hi va viure l’emir de Buhara fins a la revolució comunista de 1920. Amb el tsar, el regne tenia un estatus especial que es va acabar amb l’arribada de Lenin al poder. L’emir se'n va anar a l’Afganistan i ara bona part dels seus hereus viuen als Estats Units, on un hi fa de taxista. Aquí hi tenia un gran palau i una residència d’estiu molt ben conservada. Darrere la residència hi ha les habitacions de les cinc dones i les quaranta concubines que tenia. Enfront, un gran llac artificial i una glorieta elevada sobre un angle del llac. Conten que allí es posava l’emir a reposar, mentre les concubines nedaven. En algun moment llançava una poma a la piscina i la que l’agafava podia passar la nit amb ell.
Al migdia un segur descendent de Gengis Khan, amb un Nexia nou, ens espera per portar-nos a Samarcanda. La ciutat de Tamerlà el Gran, el conqueridor, l’invencible, que va conquerir des de l'Índia fins al Bòsfor, el que va donar la glòria al poble usbec que ara es reivindica per donar contingut a la recent independència de Moscou. Ens trobem amb en Vladímir, que ens porta a casa seva i ens ensenya una part de la ciutat fins que es fa de nit. No ens desagrada gens: creiem que la fama que té està ben justificada.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.