29 d’ AGOST. A 70 dies de l'arribada.

Que penseu de l'Iran?

Qui ho havia de dir que faríem 10 dies de viatge. Avui els complim i per tot el que hem fet, sembla que ja fa 3 mesos que hem sortit de casa. Hem vist tanta gent, tants sistemes de vida, hem menjat àpats diferents, hem viscut tantes experiències que no se si els 70 dies que queden ens cabran tots dins del cap.

Ara no saben ni quin dia es, es la màgia dels viatges, l’ús de l’espai temps canvia totalment, i el minut o l’hora canvien el seu valor en funció de les coses llocs on vas en cada moment. Potser el viatge no sortirà com està previst, la veritat es que es molt difícil, però les vivències ningú ens les traurà.

Avui es festa a l’Iran, dijous i divendres son el que correspondria al dissabte i diumenge nostres. A mes es la festa de la mare i de l’esposa. Nosaltres per celebrar-ho esmorzem una melmelada de figues amb nescafé, que suposem ens arreglarà molt el dia.

A partir d’Istanbul el cafè desapareix i tot passa a ser el Nescafé. La veguda oficial es el te, que també des de Romania, s’anomena “txai”.

Desprès dels problemes d’ahir per trobar-nos, avui hem quedat en Saeed i les coses han anat molt millor. Es noi de 26 anys, viu amb els seus pares i la seva germana. Te una casa acollidora, amb una cuina gran, una gran cambra amb catifes, sofàs i televisió, lavabo i algunes habitacions. Curiosament al contrari de nosaltres, els sofàs i la tele estan a les dos puntes de l’habitació. Els sofàs per prendre el te, la tele es mira asseguts ales catifes i menjar a la cuina, també al terra.

Saeed va aprendre esperanto per pura curiositat al assabentar-se que hi havia una llengua fàcil que podia substituir totes les altres. Va moure cel i terra fins que va trobar un curset i la va aprendre. Es llicenciat en matemàtiques, però no te feina. Treballa en el que li surt i a les estones lliures dona classes d’esperanto a un cent refugiats afganesos dels molts que hi ha a Mashad.

Saraks es el darrer quadre d’aquest periple per travessar la frontera al Turkmenistan. Hi ha un Araks Iranià i un Turkmé, separats per la frontera. Agafem un tren nou i molt ben equipat, el millor que hem trobat des d’Alemanya. Al compartiment, tres Saraksenks ens fan passar un viatge molt agradable. Mohamet Alí es periodista i diu que ens farà una entrevista però no ens diu quan.

La preocupació dels iranians per saber que pensem d’ells es notòria i l’esforç que fan per que ens sentim be, també. Per nosaltres serà possiblement el país que mes ens sorprendrà de tots. La televisió o els diaris normalment donen una imatge pobra de la realitat i la que teníem molt diferent de la que hem trobat. La gent es amable, servicial, sempre disposats a ajudar-te i a fer-te sentir be. Hem de dir que no ens esperàvem el tracte que hem tingut. A vegades hem pogut fer broma sobre moments concrets però sempre per donar una mica de alegria a les cròniques.

Josep Pla deia que per a viatjar be s’ha de dormir, perquè si no les coses no s’aprecien en tot el seu contingut. Nosaltres ja fa dies que no dormin tot el que hem de dormir. Dos llits ens esperen a l’hotel Ibrashim, que vol dir seda en persa, i seguint els consells de l’homenot, mirarem de pegar-li 10 o 11 hores a la posició horitzontal per recuperar.