Nits de controls de la policia. N’hem passat almenys quatre en diferents pauses de conducció. Suposem que busquen possibles elements contaminadors de la societat iraniana. Aquí, el fet diferencial funciona i no ens han mirat ni una sola bossa. Afortunadament hem pogut passar una botella de crema de cafè que ens van donar a Romania i que està boníssima. Sembla que és mes estrany veure dos catalans passar la frontera que un iranià bevent una copa de Magno...
El sol comença a sortir i va tenyint l’ampli horitzó d’un vermell brillant que s’escampa per les terres grises i lila de l’estepa i les muntanyes sovint desgastades i arrodonides. El paisatge no canvia i es fa tan pesat com el viatge. De sobte, l’autocar xiula, trontolla i se’n va cap a una vora. Un cotxe està avançant un camió, nosaltres anem per la vorera i passem tots tres: és l'Iran. Diuen que conduir a l'Iran estaria bé si no fos per la forma tan particular que tenen d'entendre el codi de circulació.
Les plantacions de panís es van substituint per les de mill. Els pagesos continuen segant el blat i l'herba que van assecant i acumulant en grans pallers per a menja de les bèsties a l’hivern. Per a l’hivern també estan preparant el material combustible: aquí no hi ha arbres i, per tant, tampoc llenya. El combustible per al foc el fan dels fems de vaca i palla premsats, acumulats a la porta de casa en forma de piràmides. La vaca, a l'Iran, és com per nosaltres el porc: s’aprofita tota.
Primera parada per esmorzar. La foto de Khomeini i de Khamenei presideixen la gran sala del bar. Amb pocs diners mengem unes olives negres, mantega, mel i molt de pa. Un dels viatgers de l'autocar sembla que ens vol dir alguna cosa, després de dos dies de viatge:
-How are you?
-Molt bé, gràcies, i vostè?
-Molt bé, gràcies.
Primera lliçó d’anglès passada, anem per la segona:
-Spain football, Barcelona, Van Gal.
Se li ha acabat el guió. Menys mal.
Arribem a Teheran. Les cames estan inflades i la posició del quatre comença a castigar-nos el cos. Un eixam de taxistes ens ofereixen els seus serveis. N’agafem un perquè ens porti a una cabina, des d'on truqem a en Hamzeh. En Hamzeh és un enginyer de telecomunicacions que va aprendre l'esperanto de manera autodidacta. Vam quedar-hi i vam anar a casa seva. Una llar senzilla, però molt acollidora, feta a l’estil oriental, sense cadires i amb catifes i coixins. Amb el lavabo oriental, és clar.
Hamzeh es preocupa per nosaltres, ens truca els trens, ens porta a sopar, ens ensenya Teheran i com s'han de creuar els carrers en ple trànsit. Sí que era veritat allò de la interpretació del trànsit. Arribem a casa sans i estalvis i anem a buscar ben aviat aquella posició horitzontal tan desitjada. Fins demà.