Les parades per evacuar líquids i esporàdicament algun sòlid es van succeint, igual com els paisatges monòtons de l’estepa turca. Camps de blat, muntanyes grises, herbes seques, vaques i algun arbre de tant en tant. Al principi sembla interessant, però al final ja cansa. Llegim un fulletó que parla de l'Iran. Ens concentrem en la part de la indumentària, tan important per al govern xiïta. Les dones han d’anar pel carrer completament tapades, si pot ser amb color negre, i sols poden ensenyar la cara, les mans i els peus. Els pantalons curts no hi estan permesos, excepte que demostris que ets un esportista. Per a cada llei, sempre hi ha una excepció. També diuen que anar barbut o portar una barba d’alguns dies està ben vist a l'Iran. Aquesta norma si que ens va perfecta!
Avui entrem a l'Iran i hem de posar el rellotge una hora i mitja més. Acabem de guanyar 2,30 hores al sol. Els perses volen ser diferents en tot i fan les coses com més ajustades millor. Per exemple, l’any comença amb l’arribada de la primavera i el fan exacte en el temps, per la qual cosa pot començar a la matinada o a la tarda o a l’hora exacta en hores, minuts i segons. No està gens malament: només per estalviar-se els febrers de 29 dies, ja val la pena començar l’any, per exemple, a les 11 del matí.
A l'Iran també hi tenim el primer contacte amb els lavabos orientals. Hi ha una part que, precisament, els turcs anomenen 'lavabo' i que és rentar-se les mans. iI l’altra, la zona d’evacuació, formada per una placa turca (i mai millor dit), una aixeta i una galleda o goma, sense paper. És el nostre primer contacte amb la cultura de la mà pura i la impura. La dreta pura per menjar, i l’esquerra impura per netejar.
Els companys de viatge ens miren, però ningú s’atreveix a trencar el glaç. Tots van vestits amb roba de marca, probablement falsificada, fumen tabac americà i segurament van a Turquia per beure-hi cervesa i visitar algun cabaret per veure la dansa dels vels. Un noi paquistanès és, juntament amb nosaltres, el tercer fet diferencial de l'autocar. Hi mantenim una petita conversa en anglès. També hi viatgen algunes dones, acompanyades pels marits, és clar.
La frontera turca és la imatge del país, on tot es comença i res o s’acaba. Els ferros, pedres, ciment, camions d’obres, camions TIR, autobusos, passatgers i professionals del canvi il·legal es mesclen caòticament pels camins de terra i de pols. No hi ha edificis i tot es redueix a una tenda amb una taula i una màquina d’escriure. Sobre un arxivador, el pare de la pàtria turca, amb el rostre cremat pel sol i la pols, no es posa les mans al cap perquè no pot.
A la frontera iraniana, les coses pinten una mica millor pel que fa als edificis. Uns edificis nous, amb un gran rebedor. La foto de l’aiatol·là Khomeini presideix la sala, mentre a la tele fan la pregària de la tarda en directe. A l'Iran no s'hi pot entrar alcohol, ni revistes, ni droga, ni cap element que pugui distorsionar la vida clerical actual. Per això les cues són tremendes. Ens precedeix un autocar on sembla que tothom ha comprat el mateix: a les grans bosses de ràfia s'hi uneixen, exactament, 34 lots de microones, fregidora i vaixella. Segurament, alguna ferreteria iraniana està important sense aranzels...
Creuem la frontera. El fet diferencial funciona i passem primer que ningú. Però tot és molt pesant: han estat quatre hores de frontera acumulades a les trenta de viatge. La primera frontera, la passem amb èxit, però molt cansats.