El tren amb bitllet a Bucarest, ràpid i extraràpid amb seient de primera, està parant a l’estació de Bucarest ben d'hora. Com sempre, a en baixar-ne ja ens espera un possible taxista, guia, amic i taxidermista. El que faci falta. Li diem que no necessitem res, però ell hi insisteix. S’enganxa a nosaltres i d’alguna manera s’assabenta de tot el que diem. Que volem agafar un taxi oficial? Ens ensenya aleshores el seu carnet oficial. Que volem deixar les bosses a la consigna? Allà hi treballa la seva dona. Al final anem a la consigna nosaltres, les maletes i el possible taxista.
A les 7.15, la cua a l’Ambaixada dels Estats Units a Bucarest és monumental. L’ambaixada és un edifici antic al centre de la ciutat, molt ben conservat i amb mesures de seguretat extremes, com a Londres. Un quart d'hora més tard comença l’organització de la cua: primer els que tenen cita i, darrere seu, els que no. L’organització ha funcionat prou bú. Nosaltres som els últims. I és que tothom hi va a buscar un visat per treballar als Estats Units, mentre que nosaltres, uns catalans, hi anem per fer la volta al món. Ens fan les preguntes de rigor, però amb bon rotllo. Tenim l’entrevista amb el cònsol, que per cert és un home molt amable, i al final ens concedeixen el visat. S'ha fet el miracle!
Per entrar als EUA, encara que sigui de pas, has de demostrar que tens mitjans per pagar el viatge i que al teu país et guanyes bé la vida. Has de demostrar, en definitiva, que tornaràs a casa.
Amb el passaport a la butxaca, aprofitem per visitar una mica Bucarest, el París de Romania. És possible... el que hi veiem ens agrada prou. Però no tenim gaire temps: ens espera un autocar per anar cap a Istanbul.
Travessem camps i camps de blat de moro i de gira-sols. Entrem a Bulgària pel Danuvi, la frontera natural dels dos paísos. Aquí sí que definitivament el Danuvi no és blau. Som al país dels Balcans, del iogurt, de Hristo Stóitxkov i del rei republicà. Segons diuen, d’aquí va arribar el primer iogurt a Barcelona, que va donar nom a la marca Danone, i aquí és on per primera vegada un rei s’ha desposseït dels privilegis i s’ha vestit amb una granota per treballar. Nosaltres a l’autocar esperem que algú tregui una botella d’anís, una cullera per fer-la sonar i que canti una jota. Com que ningú s’hi anima, ens adormim.